Ediciones La Cupula Llibre Bardin El Superrealista

Bardín és un home corrent a qui res no li sembla gaire extraordinari.

Per exemple, no troba gens extraordinari que el terme «superrealisme» (traducció exacta del francès «surréalisme», que vol dir «per sobre de la realitat») no reeixís en català i que amb el temps acabés imposant-se la simple adaptació fonètica del mot francès.

Tampoc no troba gens extraordinari que en Max, durant la seva adolescència, visqués confós pensant que el surrealisme volia dir exactament el contrari del que vol dir, imaginant que el mot havia de venir de «subrealisme» (sens dubte per associació amb el subconscient que reivindicaven els surrealistes).

No, res de tot això no li sembla gens extraordinari a en Bardín, perquè ¿acaso és gaire diferent allò que està per sobre de la realitat d’allò que està per sota? I, a més a més, ¿no és tot plegat igual de real? En Bardín creu que sí, d’aquí el seu sobrenom.

I d’aquí la naturalitat i el desimbolturament —no exempts d’insolència— amb què es fica en complicades disquisicions teològiques amb déus, accepta sospitosos traspassos de poders d’un gos andalús, suporta mals tràngols enmig de penosos malsons eròtics o escriu manifests de taverna ofegat pels fums d’un conyac barat.

Això dit, un home corrent a qui res no li sembla gaire extraordinari.